La dependència tecnològica.

Tal i com esteu llegint al títol de l'entrada, avui tocaré un tema del que se'n poden escriure relats, del que se'n pot comparar amb èpoques anteriors, però que avui, i aquests dies, crec que és important pendre'n consciència, doncs la humanitat ha evolucionat cap a pitjor, degut a l'adicció, degut a la poca feina, la comoditat i les ganes de no voler ser algú i formar part del sistema, del que tant crític sóc, he estat i seré durant tota la meva vida.

Des dels inicis fins avui, la tecnologia ha evolucionat de manera estratosfèrica; començant per la creació d'armes per a la supervivència humana (com llançes fetes amb pedra, o cases per no patir el clima extrem de l'inici de la humanitat. Passant per la correspondència, el transport, l'assetjament, i milers i milers de petites evolucions que han fet de l'home una ment racional capaç de sorpendre's a si mateix, capaç d'investigar més a fons per crear artefactes per fer més fàcil la vida de l'ésser humà existent en aquest món. 

Sé que me'n deixo milions d'avançaments tecnològics, però em vull centrar en l'actualitat: ara què tenim? Els mòbils, els telèfons "intel·ligents". Des de quan un telèfon és intel·ligent? Només és intel·ligent si nosaltres li donem les ordres per que ho sigui, però en realitat no deixa de ser una màquina més, que controla la humanitat a la seva voluntat. 

Però el que hi ha avui dia és massa extrem. S'han perdut costums, educació, valors, actituds. S'ha perdut el contacte real; ara tothom té contacte virutal (m'hi incloc) i si no n'ets de la casta, ets una persona a "desmoda" (que no compleix els requisits de la moda). 

He vist, i això per desgràcia passa molt sovint, gent que, junts seure i pendre una cervesa, o sopant, o el que sigui que puguin fer (lliures són), tinguin el mòbil amb ells, i estiguin parlant amb d'altre gent, o inclòs, amb ells mateixos. No ho trobeu ridícul? Això no es denuncia, no? Això no es porta a uns tribunals de la salut humana i es diu: "nois, això no es pot fer". És ridícul, lamentable, nefast que haguem arribat a aquest extrem. Vosaltres trobeu normal això? A mi m'agrada tenir contacte amb la gent, sigui quina sigui la via que estigui visquent en aquests moments, però no deixaré mai de banda a algú si estic tenint una conversa amb una persona amb qui he tingut la oportunitat de veure, i de poder pendre alguna cosa, o tocant, o el que sigui que faci, gràcies a que hem trobat un lloc per veure'ns i poder compartir les nostres experiències amb les amistats que poguem estimar. És molt trist que haguém arribat a aquest punt.

Parlo única i exclusivament dels telèfons mòbils, per que són dels qui més depenem en aquests dies. Són útils si realment tenim control, però es que avui dia, ningú (o pràcticament ningú) té control sobre si mateix quan té un aparell d'avançada tecnologia a les seves mans. 

Així doncs, que reclamo? Que vull criticar? A tots vosaltres qui esteu llegint aquest blog (inclòs a un servidor) i no sabeu que hi ha una vida externa fora d'aquests elements, fora d'aquesta presó tecnològica que la humanitat ha creat, i que força al descontrol de la pròpia humanitat, força a que no hi hagi un equilibri, a que no hi hagin emocions. Ara hi han emoticones, i gent que, en comptes de riure, escriu [XD]. Realment us fa gràcia que haguem arribat a aquest punt? Realment, creieu que és més sensat no veure a la gent qui t'agradaria compartir la teva vida? Realment creieu que és divertit veure com tothom, absolutament tothom, té aquesta dependència?

What's app, Facebook, Twitter, Google+, Youtube, i centenars de plataformes innombrables han aconseguit el seu objectiu: que sigueu uns esclaus. 

Com dic sempre, i els qui em coneixeu ho sabeu; cadascú tria la vida que vol tenir. Cadascú té elecció. No proposo cap revolta social; no proposo que tothom compri un telèfon mòbil pel que hauria de servir: per trucar. Proposo que pensem una mica en què ens hem convertit; proposo que siguem conscients de que així la humanitat no va bé, no porta un bon camí. Proposo que mirem més enllà d'una pantalla, d'una càmera, i veiguem els ulls de la persona qui tenim davant. Proposo que somriguem, i compartim les nostres experiències amb la gent qui estimem, qui poguem tocar, qui poguem abraçar algun cop. Qui poguem veure, sentir.

Com tot: tot és qüestió d'elecció...

Oda a l'amistat.

Després d'una setmana que podria haver estar marcada pels successos televisius i que hi havia moltíssima probabilitat de que pogués escriure sobre la llibertat d'expressió, l'honor i la imatge com a element de judici, em veig obligat a escriure sobre un tema dolgut, realista i que pot donar cabuda a un univers ben vist i a l'inversa; la amistat.

La humanitat, en general, ha temut sempre sentir com la seva vida vaga per l'espai-temps en solitari; no li agrada i, per tant, busca en si mateixa la companyia amb els éssers vivents (i no-vivents, a vegades) per poder explicar-ls-hi com de gran són ells; com de valents, atrevits i lluitadors són; i això no s'ho poden guardar a dins, ho han d'exterioritzar per que tothom vegi que ells són els més en tot; surgeixen frases com "jo sóc millor que...", "hauries de ser...per ser com jo"; mil i una frases que demostren una cosa: la hipocresia de l'amistat. Aquesta hipocresia que, no només es demostra amb els fets que apareixen en allò qüotidià, si no que, en molts d'aquests casos, aquests fets només porten cap al declivi de l'autoestima humana, ja sigui degut als comentaris que aquestes "amistats" creen amb la seva prepotència i ignorància, o per que directament un mateix, com a persona, no es veu capaç de tirar endavant amb la pressió que al seu voltant pot aparèixer. 

És per això que, amb raó puc afirmar, que l'amistat és un joc de màscares. 

Ens trobem al centre d'una festa veneciana, amb un gran aforament de públic; els organitzadors al centre recitant poemes de Dante; una música correcte, pagana, donant vida al ball dels convidats qui aguanten les seves màscares amb un petit bastó, que tapa parcialment la cara.

Tothom riu, no escolta.

Tothom sent, ningú entén.

Tothom hi para l'orella, però ningú s'ha fixat amb les magnífiques paraules que un pregoner parla. 

"L'amor...els inferns..."

Però la gent segueix esperant que el cambrer, amb un aire a bufó, serveixi més canapés i copes de vi rosat de la Toscana; tot observant com de destripat apareix un ser, a la festa, amb un vestit trencat, sense màscara.

Una sorpresa?

Algú qui es mostra tal i com és. 

Hi han comentaris; el pregoner decideix parar, la música es transforma en silenci.

Tothom l'observa; tothom el mira, i ell es queda palplantat al mig de l'escena, mentre es refila un riure conjunt, i comentaris de l'estil: "Marxa, això és per nobles, i tu ets un pallaso!" o "Deixa la teva emprenta en un altre barri, burro!".

El que la gent no s'esperava, es que ell, aquest home misteriós qui havia trencat el protocol, qui havia decidit aparèixer en aquell instant, amb aquelles pintes, amb aquesta "deixadesa" no era ningú més que un dels nobles més grans de la festa, qui tenia el diner a sobre, qui havia organitzat la festa; qui ho controlava tot però... algú se n'ha donat compte?

Ningú, només se sent el riure dels ignorants; es nota l'autoestima molt elevada dels egocentristes, i tot queda en no res. En la vergonya, en la misèria...

Aquest fragment ens dona una reflexió que crec que tots hauriem de ser-ne conscients: "No és la imatge la qui decideix com és l'home, sino l'home qui decideix com és per mostrar la seva imatge."

I sobre l'amistat? Passa exactament el mateix. 

Hi ha de tot; però nosaltres som qui triem amb qui volem compartir la nostra vida. Nosaltres som qui, amb les nostres decisions, triem.

Com diria el profeta, tot es qüestió d'elecció.

Tot...tot...i alhora, res.

No hi ha lliure disposició; els actes que hem realitzat en el passat, no tenen volta enrere. Voler cridar l'atenció amb una màscara pot portar-nos cap l'oblit; cap a la humillació més destructiva, cap a no sentir res, i veure com el tot queda en no res.

Així m'he quedat últimament. 

He triat el que he triat per que vull viure una vida bona, amb satisfacció, amb coratge, amb honor; porto una màscara? Sí, sens dubte. Però aquesta màscara que jo porto es la que m'he creat en vida, i fidel hi seré sempre, fins que desaparegui d'aquest món.

Pots dir tu el mateix?

Creus que et mostres tal i com ets?

Sempre ho he dit, la gent qui em coneix sap el que penso; l'únic desig que tinc es que se'm pugui recordar. Potser se'm recordarà la màscara, potser se'm recordarà com aquell home quasi nu, que entra a la festa. El cas es que, prefereixo tenir la meva esència, a ser un ignorant qui es creu amb el poder i potestat de destruir tot el que, amb esforç, un ha anat creant. 

Sigui així, per la resta d'existència; el record creat a través de la veritat.

De l'absència de la màscara...

Des de la sinceritat del cor mes pur, viu i sensible.

L'èxit de les obligacions opcionals.

Sembla ahir quan vaig rebre una trucada per telèfon en la que se'm va comentar si em feia il·lusió ser partícep d'un musical que s'anava a estrenar mesos després; "1714, Fang i Setge". Aquest diumenge passat va acabar les representacions amb elogis i amb la pregunta "i quan hi tornem?".

Contextualitzo una mica la història que han anat passant aquests mesos, per tal de trobar la explicació a la emocionant retrobada amb el món de l'art i la cultura, amb l'espectacle i l'èxit més absoluts. 

Aquest Gener passat, un servidor va decidir trencar tota la relació activa amb la música. N'estava fart, de lluitar, lluitar i veure com se'm tancaven les portes; havia arribat a fer grans èxits, a assolir objectius que, a priori, semblaven impossibles. Havia trobat la llum, la esperança, les ganes de seguir lluitant, però aquest món, com tot món existent, només té en sí el poder, i en el meu cas, el poder que jo podia governar era un poder inmaterial, era una força, era una manera, un mètode, una il·lusió, no expressable amb poder "real" (diners, convenciments, etc.). He estat capaç de canviar el rumb d'una coral qui s'havia quedat atrapada en el temps; d'una coral que, mentre n'era jo el director, creia en la esperança, en la bona feina, en la positivitat de tot allò que, amb cada gota de suor i esforç, de sang, amb cada neurona expremuda al màxim, sabia que podia aconseguir. 

Però això va arribar a la seva fi...

De res servia cada gota expremuda al màxim, de res servia que lluités, fins a arribar al punt en el que em vaig rendir. 

Tot va girar igual, durant el transcurs del temps; la evolució va donar lloc a la rendició, era un altre "fracàs"? Per mi ho va ser.

Vaig caure en una "depressió musical". Vaig decidir "tancar el xiringuito". No podia exprèmer el meu talent, que he creat a través de la obligació opcional imposada de petit i que havia transformat amb un mètode de vida, una via per poder expressar el que jo sento en cada moment, donant el 1000% sempre, esdevenint exigent i al mateix temps, sensible i elegant; creient amb la perfecció més absoluta, la creació d'allò "perfecte".

És per això que, després de sis mesos d'inactivitat, el passat Setembre vaig decidir donar-li una oportunitat d'or al meu talent, reprenent la música a nivell de professorat; volia explicar a tothom com entenc la música, com la visc; volia que la gent entengués que no estic mort, ni pàlid; simplement he renascut, com el fènix, per tornar a mostrar-me dins d'aquest planeta, aquest univers creat amb la força dels magnats consolidats en ell. 

Per sort, gent vingut de vàris racons de Catalunya, disposats n'estaven a rebre classes, volien apendre; però sobretot, volien sentir. Això em va donar les forçes necessàries per poder seguir lluitant dins d'aquest món; de crear noves "obligacions opcionals", comprometent-me a ensenyar, a mostrar aquest món meravellós, aquest món que t'omple l'ànima, que et dona un somriure, que et fa emocionar i t'ho permet, per que és la culminació de l'esforç, és el 1000% expressat en una porció de temps; és, simplement, música.

Cal a dir, que no tot són èxits; ensenyar implica un intercanvi, i a vegades l'intercanvi un no el pot realitzar al màxim; d'aquí la lluita per fer demostracions en públic per poder ensenyar. Amb tot i això, d'aquest aspecte, m'agradaria matitzar un parell d'aspectes. Veure la il·lusió d'un nen quan comença a apendre a cantar i li dius: "què bé que cantes!", ets capaç de donar-li un camí i ell/a mateix/a veu que millora, dona una energia que renova qualsevol aire pur d'aquest planeta, omple extraordinàriament, dona sentit a una vida creada, una vida la qual es veu a través dels ulls d'un nen, d'un adult, quan assoleix els seus objectius. I no només això, si no veure com aquest nen, adult, il·lusionat amb que tu el segueixis guiant, et digui: "et buscaré gent per que no et vull perdre", encara dona més alegria, em fa creure amb la humanitat.

Li podem donar un bri d'esperança a la humanitat, un vot de confiança, un somriure que segur que et retorna. És un èxit absolut, és allò "perfecte".

1714, Fang i Setge, també m'ha donat aquesta energia. M'ha fet sentir viu, m'ha retornat a l'activitat, m'ha donat esperança. Ja no només el fet de treballar amb aquests professionals molt grans tots ells, inmensos, increïbles; si no el fet de que jo he agafat forçes per seguir en aquest món, m'he renovat, he agafat esperança de nou....

Així que, simplement, gràcies a tots, pels grans de sorra posats en un rellotge i que ajuden a controlar el temps, a fer-me creure que sempre, sempre, hi ha esperança.

La música dels videojocs: crítica a la societat. [Hipòtesi]

Pot la música dels videojocs donar a llum els universos paral·lels que vol transmetre? O la podem adaptar cap a l’univers real? La realitat es podria impregnar de la virtualitat? És possible que d’alguna manera, puguem entendre aquest tipus de música com un tipus més, que pot inscriure’s dins del ventall de possibilitats de la realitat on vivim, o es quedarà amb un subgènere que no sortirà d’un món, molt apartat de la societat?

A priori, aquestes preguntes tindrien resposta dins de la societat actual, i probablement la seva resposta es que la societat les accepta, però no les hi dona cabuda, per el motiu de que la gent que forma part d’aquesta societat, només accepta uns prerequisits molt definits: festa i relax. Evidentment, ja que podríem estar parlant d’un món que pot englobar tota la música existent, qualsevol estil i qualsevol temàtica, i que, en sí, pot aportar qualsevol sensació; qualsevol sentiment pot tenir una música en sí que l’hi pot definir. Quin és el problema, aleshores? Per què no s’accepta tal i com es podria acceptar una música de pel·lícules? O una música actual, que es pugui punxar en una discoteca?

La meva inicial opinió es que el món en el qual es desenvolupa la música dels videojocs és un món molt reduït. Un món on només els jugadors, sigui del nivell que sigui, tenen la oportunitat d’entrar-hi, doncs és un dels motius de l’existència d’aquesta música; l’ambientació de l’espectador (en aquest cas, el jugador) per que la seva experiència encara sigui més espectacular.

A través d’aquesta màxima em plantejo dues preguntes elementals:

1         1.    La vida real pot contenir en si una banda sonora on estigui formada dins del gènere “la música dels videojocs” i en conseqüència, aquest gènere s’inclogui dins dels grans gèneres de la història?

2    2.  Pot la societat actual acceptar aquesta música i incloure-la dins del ventall de possibilitats de música “escoltables”?

Cert és que la música dels videojocs és un gènere format de molts gèneres inferiors en els quals es poden integrar dins de tots els gèneres de la història: clàssica, jazz, rock, heavy metal, soul, funk, èpic, dance, dubstep, etc. Però al ser un món totalment perdut, jo crec que es mereixen una menció a part, pel sol fet d’existir en un món que no tothom coneix, i que no tothom valora.

Inicio aquest projecte amb la il·lusió de que, per a tot aquell qui el llegeixi, no es quedi només amb un projecte a seques, si no que sigui un projecte totalment lliure en el qual l’objectiu sigui col·laborar, incloure informació, i sobretot, desfer l’entrellat d’aquestes preguntes inicials, resoldre-les, i incloure’n més, per tal de convertir aquest tema en un debat; un debat intens, que pugui provocar una revolució dins de la societat...

Los payasos de la tele...

Y después de un largo viaje, entran los payasos!!! 

UEEEEEEEEEEEEEEEEEEEEEEEEEEEEEEEEEEEEEEEE! (Gritos de niños)

Tenemos al Sr. Rajoy a la derecha, que intentará de esquivar los latigazos del sr. Herrera, que parece un depredador; al sr. Rubalcaba, quien tambien atacará Rajoy para conseguir reformar la constitución; a la Srta. Rovira con un miedo espeluznante, gritará contra los cuatro vientos, y el sr. Mas viéndolo todo des del palco de honor: su sofá....Todo el mundo está espectante: quien ganará? Parece que el Sr. Rajoy es mas duro de roer que cualquier otro y se catapulta hacia el NO.

OHHHHHHHHHHHHHHHHHHH!

...

..

.

Aquest podria ser un escenari perfecte per la ultradreta espanyola, qui ha guanyat aquesta batalla. Paraules com diàleg, constitució, SI, NO, etc., estan a la boca de tothom, en aquest debat. És increïble la voluntat del poble català per voler "fer bé les coses", i demanar les competències a un òrgan de govern incapaç de veure les competències que un poble en ple dret té; un poble que ha lluitat per tenir els drets que ha assolit durant aquests 300 anys de guerres, batalles i suposada democràcia; d'un poble que va sacrificar la seva identitat per annexar-se a una que és corrupte, manipuladora, i socialment destructiva. 

Gràcies per donar-nos aquest espectacle: aquest circ que s'ha creat amb la consulta, les competències, la constitució, el tribunal constitucional, Sr. Mas, Sr. Rajoy, Sr. Navarro, Sr. Rubalcaba, etc... Gràcies per fer-nos gaudir d'aquesta política de quitxalla que avui tindrà un lloc dins dels llibres d'història: Segur que es faran mil interpretacions: Els catalans, l'etiquetaran com allò que s'havia de fer i que no es va aconseguir, gràcies a la voluntat del poble espanyol (sí, espanyol) per votar a un partit que denegaria qualsevol proposta de canvi que vingui tant del govern de Catalunya, com del govern Basc, com de qualsevol govern annexat a l'estat espanyol, que al final decideixi marxar d'aquesta mala situació en la qual s'ha volgut conviure durant tots aquests anys. Els espanyols escriuran epopeies, i els llibres d'història diran: "Rajoy vence al pueblo catalán". Per què? Tot és per que vosaltres, una molt gran part d'espanyols, qui votàreu al Partit Popular, tot i sabent les conseqüències que podria tindre aquest fet, li veu donar suport moral i un tros de paper on hi sortia ell, i no una alternativa de dretes. Aquest partit sembla que viu a l'edat de pedra, i tot el que es vol canviar, ha de passar per trencar les taules de la llei, per Déu, i per tots els fidels qui creuen que a través de la religió (element amb el que es basen per argumentar moltes de les seves gestes glorioses). 

Fixeu-vos, que tot això és per demanar unes simples competències per poder demanar el dret a decidir sobre el futur d'un poble. No s'està donant per fet, que: 1) Aquest poble es constituirà com un estat. 2) Deixarà de formar part de la Unió Europea. I un llarg etcètera. Si realment la inversió internacional veiés en Catalunya la fi, un camí mort, no creieu que no invertirien en aquesta porció d'estat (intentant de semblar part de la dreta espanyolista) on el turisme, la indústria o, per resumir-ho més ràpidament, la perifèria estatal és un dels fronts més productius per a la resolució dels comptes de l'estat?

Ja per acabar; no ha acabat el procés, però és evident que es votarà que no, ja que hi han els dos partits de més popularització, que han triat dir no; penseu en que us pot concorre, aquest no. A vosaltres, qui llegiu aquest blog, penseu que la voluntat d'un poble no s'aturarà per que quatre gats creguin que aquesta no és la via, per intentar sortir d'aquest estat que ens roba, que ens debilita, que ens fa febles davant dels ulls del món, que ens transforma en un 2n món (tirant cap a un tercer). Tornem a les èpoques on es comentava "Africa empieza en los Pirineos", i Catalunya està entremig. Amb tot i això, si tant cap-quadrats es tornen, no creieu que seria beneficiós, per la dreta espanyolista, que aquest referèndum fos convocat per a tota la societat espanyola? És una reflexió a la que hi arribo després d'intentar trobar un argument amb el que es pugui celebrar aquest referèndum: Si no volen que Catalunya sigui un estat independent, que ho preguntin a tots els espanyols: que votin, que és el que volem: que voti tothom; potser guanyarà el no, igualment, però és una alternativa de dretes, que podrien tindre. Cal fer polítiques de destrucció, quan tenim la oportunitat de dialogar i intentar trobar una solució a tots els problemes que la societat està plantejant? Plantejem-ho, busquem la solució a tot el procés que, considero, ja és un tema molt gastat...

La pau i la guerra

Si vis pacem parabellum.
Sé que molts de vosaltres, quan us plantejeu aquests temes, penseu en que un món perfecte podria ser millor, si tots (una mica de cadascú) fés alguna cosa per que aquest món sigui una mica millor, entre tots plegats; cal intentar de trobar el què pot fer cadascú; podem ser feliços en un món on la pau és allò més cobdiciat? Podem ser feliços si perseguim una pau que no existeix?

Sé que molts de vosaltres us preguntareu per què no existeix la pau, però la resposta està dins dels vostres cors. Ningú té pau internament; tothom vol lluitar pel poder; un poder que no se'us ha donat. Un poder que, quan teniu la oportunitat de tindre'l, no l'aprofiteu per inclòure la pau en ell, si no que el que busqueu, és l'ànsia de poder. Només busqueu que aquesta ànsia de poder, que us corrompeix a tots vosaltres, us dongui aquesta felicitat que el món ansia, i que ningú tindrà mai.

El poder, és una droga [Sé que no m'agrada fer afirmacions in situ, però aqui m'hi veig obligat]. De fet, tots vosaltres ho sabeu: és una droga. És allò que ens provoca la enveja, la cobdícia, la ira, un dels objectius de la vida mateixa. Tothom vol poder; tothom vol anar a qualsevol lloc i dir: "sóc fulano de tal" i vull que.... O no heu pensat això alguna vegada?

El poder et dona la possibilitat de conèixer persones que només creuen amb el poder, persones que podrien ser molt interessants però que no deixen d'estar corrompudes pel mateix poder que ens regeix a tots. Ja passava això a l'edat mitjana: els reis, princeps i cavallers, contra la plebe o gent "de carrer". Què volien els reis? Tindre-ho tot. Les millors dones, les més grans riqueses; i quant més tenien, s'olorava més ànsia de poder. I després deien que no estaven corromputs, i que realitzaven les més grans gestes, eren guanyadors de les majors batalles de la humanitat, i la gent els adorava com a déus, senyors i sants. 
Doncs no hi estic d'acord. L'únic pel que lluitaven era pel poder. El poder de poder crear una guerra, per obtíndre'n. El poder de convocar a un poble que, temerós, acudeix al crit del "senyor".
I després, prediquem la pau...
Som (en general) uns hipòcrites! Per predicar, cal fer; per fer, cal esforçar-s'hi. De què serveix lluitar, si després fem el que hem estat fent sempre? De què serveix parlar sense fets? De què serveix que prediqui una cosa que, tot i que sé que vull, no aconseguiré mai, per que no comparteixo el sistema (tot i que n'hi formi part)?
Si busquem la pau; lluitem per defensar-nos de la guerra més important de les nostres vides; la nostra interna. Siguem justos amb el que fem, i no lluitem per enfortir els altres; si no per enfortir-nos a nosaltres mateixos.
Vi veri universum vivus vici.

La història perfecte...(o no).

Explica la història d'un home que lluita amb el seu present, amb el seu ego, i que no se'n pot sortir mai. Un home a qui tot se li diu que no, un home atrapat en un cos jove, i que té una tipologia d'adult extrem. Un home atrapat, encadenat, ignorat i sobretot, apartat de la societat.
Aquest home ha viscut les lluites de la mortalitat exterior, ha viscut combats i ha participat en ells. Ha demostrat a aquesta societat que una vida millor és possible, però ell no la viurà, a ell no li tocarà gaudir del privilegi que és viure la seva propia llibertat. 
Què ha de fer aquest home per intentar trobar la seva pròpia llibertat? Què ha de fer aquest home per intentar trobar el seu statu quo personal, que l'indiqui el camí a seguir? Què ha de fer aquest home per intentar demostrar més (més del que ha demostrat) a aquesta societat que el seu mètode, el seu pensament, la seva manera de fer, és la ideal? Què ha de fer aquest home per intentar tindre aquesta vida plena, total, perfecte, que ell ha anhelat tota la seva pròpia vida, i que per circumstàncies de les eventualitats que ha hagut de viure aquest home, no la pot gaudir?

La vida....
...
..
Tot el que he lluitat, de què serveix?
Tot el que he lluitat, quina finalitat té?

Sembla que el que he fet, a la meva vida, no deixa de ser el que tothom ha fet per les seves pròpies vides, però amb la diferència de que el que he fet jo amb la meva vida, no ha servit/no ha tingut el mateix objectiu que podria haver tingut amb qualsevol altre vida. Sembla que tot pel que he lluitat, no ha servit res més per intentar trobar un camí que al final no es durà a terme. Tot pel que he lluitat, només serveix per alimentar l'alè dels dracs que governen aquest país. Per alimentar el poder que, sobrenatural, s'extén cada cop més fins a un univers infinit, arribant a la destrucció moral, social i "ideal" d'aquest món qui només respira maldat. Què se suposa que han de fer els herois al respecte? Acàs es pot derrocar aquesta ideologia, que si no s'enderroca, portarà a una sèrie de hecatòmbes que tindràn com a objectiu la destrucció de la pròpia humanitat?

Quin és el nostre objectiu a la vida? La felicitat? Els diners? Què busques tu? Pregunta-t'ho.

Quan una vida s'acaba, mil s'aixequen. Quan un somriure es dibuixa, n'hi han mil que l'aigua de les llàgrimes humidifiquen. Quan una porta s'obre, n'hi han que es tanquen amb pany i clau...
Així doncs, què podem fer?
Hi ha alguna sol·lució?

El meu món musical no entén de caos. El mateix caos és ordre dins d'ell. La destrucció d'una nota, és la creació de sub-universos paralels.

La llàgrima que dels meus ulls descendeix, dona l'esperança a mil homes perduts en una guerra infernal. El meu infern, és plaer per les meves orelles. La teva satisfacció, és la meva lluita, el meu treball, la meva suor. Tot el que lluito es per que tu, qui estàs llegint, intentis valorar que les coses no són com et creus que et penses que són, si no que són una força que, si no s'uneix, potser acabarà amb aquesta humanitat tant derrocadora com la que veuen els meus ulls; com la que sent el meu cor, i com la que les meves mans escriuen i comparteixen amb tu, lector, qui decideixes llegir el meu blog.
Només et demano una cosa; dona'm tot això que et dono; només així seré reconegut...(potser).
Aquesta és la meva vida; perfecte o no...tu tries.

LOMCE i els EEUU

La justícia és d'aquells qui hi creuen en ella però que només existeix en l'honor i la victòria.

Avui he tingut l'honor de veure com el model americà d'honor i orgull del estat es vol "traslladar" a l'estat espanyol, i de retruc, a Catalunya. El ministre Wert, qui amb sabiduria i amb un somriure d'orella a orella, donava llum verda a l'avantprojecte de la llei que, teòricament, hauria de portar a aquest païs (que mentre no hi sortim, n'estem formant part) a tindre una educació més prolífica i que ens catapultarà cap als primers llocs, mundialment parlant, en nivells d'educació i societat.

Parèntesi. Quan sortim al carrer què ens trobem? Joventut que no sap absolutament res de la vida mateixa a la que formen part, gent gran que està a l'atur, per que els han fet fora de les feines on es desenvolupaven al màxim de les seves possibilitats, nul·litat dins del coneixement de l'honor cap a l'estat i per l'estat, etc...

Em faig la següent pregunta: El sr. Wert, PP, o el que sigui, creuen que amb una llei feta a mida de la seva concepció ultraconservadora en referència a l'aspecte del que estem parlant farà canviar totalment aquesta situació en la que estem visquent actualment, fins a arribar a nivells de, per ex., 0% d'atur, escolarització del 100%, millors resultats acadèmics de la història de la humanitat, etc, etc, etc...?

Òbviament, a priori, la resposta es NO. També estic parlant subjectivament des de un punt de vista més personal/anticonservadorista. Tampoc puc dir que sóc d'esquerres, ja que més aviat, em considero apolític i crec que la política és un ring on cada dia, hi han combats. Amb tot i això, opino que actes com els que vam veure fa cosa de dues setmanes, on els diputats d'ERC van parlar tots en Català, fent crítica directe a la significació d'aquesta llei, són dels elements que s'han de realitzar per que aquesta gent, que no sé per que ens han de vindre a tocar els nassos ara amb aquesta llei que el que provocarà es basa en la creació de dos bàndols bén diferenciats: en primer lloc, tota aquella gent qui es manifesta en contra d'aquest bloc de lleis, i que el que provoca es que hi hagi un malestar en general per que no es pot arribar a entendre, en qualsevol dels aspectes en els que es desenvolupa la mateixa. En segon lloc, es crearà un grup de pares i mares (o els anomenats "papá" o mamá") i que els seus fills hauràn d'estar escolaritzats, tot i que NINGÚ doni un duro per el canvi idiomàtic sobre l'escolarització, almenys a Catalunya, en castellà; i que no deixen de ser un bàndol organitzat tant per el govern com per la insistència dels mitjans audiovisuals on es creen elements que volen captar a la societat a través de la manipulació de l'informació, o bombes de fum ultraconservadores. 

Bé, l'altre aspecte es basa en l'honor. Com tots sabem, a Estats Units, el tema de l'exèrcit, l'honor per l'estat, la labor social, etc., són elements que es valoren moltíssim i formen part de una col·lumna vertebral que és molt difícil de trencar i ha costat molt temps crear-la. L'estat espanyol pretén realment crear una col·lumna que sigui semblant (ja no igual) a la que tenen els Estats Units? És en serio això o estem parlant de una broma? Si realment creuen que els estudiants tindràn consciència de país, i més d'espanya (en el cas de Catalunya) estàn MOLT equivocats. Crec que hi ha un element molt diferencial entre aquelles cultures que es creuen que poden fer miques un element tant circumstancial com és la cultura, l'esforç i l'honor catalans.

En resum. Al·lucino. Si de debò això es converteix en un projecte real de llei, viurem una etapa que, considero, que torna al franquisme més negre possible. Viurem tancats a les nostres cases parlant Català com si fossim extrangers per un estat que l'únic que busca és la destrucció de tota ideologia que porta més de 1000 anys d'història...

Target impostor.

Bé, retornem a l'escriptura.

Tot i la mancança de medis, em vé de gust escriure sobre les vivències dels compromisos i dels "targets" o objectius que ens marquem cada dia que ens llevem pel matí i volem lluitar per fets que, sense solta ni volta, fan que cada dia més siguin motius del objectiu del nostre ser.

La indignació és el plat que governa cada cop més el nostre dia a dia; corrupció, ignorància, blanqueig, etc.; fan que el dia a dia de la nostre vida sigui un no parar de calúmnies i d'indignació per compromisos que la gent ha adoptat amb aquests qui, a costa de la gran inmensitat de la població, tenen unes vides riques i sanes, per contrapartida de la gent qui no troba feina, o treballa més de 20h diàries per poder-se guanyar el pa i arribar a casa per descansar-ne quatre i tornar a començar el dia següent. 

Tot això que, a priori sembla que sigui a gran escala i que no passarà mai a les llars de casa nostra, es pot reduïr. Tant a la mínima expressió (un mateix), o a una mica més enllà, amb les persones que, suposadament, estàn al nostre voltant intentant-nos d'ajudar o de cumplir els seus "targets" o objectius, per tal de que ens fem creure que la vida, tot i ser de "flors i violes" com se solia dir als contes, ara mateix és un camp de roses negres amb el sol que tapa el firmament, i el calor de la terra, que el converteix en un infern.

Per què, doncs, ens trenquem el cap a buscar una versió més "quitch" (o bonica) de les idees que conformen una realitat casualment sense preocupacions, sense gastos, ni sense al·legacions cap a la gent qui, sovint, ens traeixen? Per què busquem refugiar-nos a un sistema que, si segueix així, l'únic que provocarà és que la "hòstia" sigui més forta, en quan passa el temps?

La resposta a tots aquests afers és totalment personal i, lògicament, canvia molt a tractar-se d'elements que es basen en la imparcialitat. Amb tot i això, expressaré la meva opinió, doncs per això llegiu aquest post: La resposta, a tot plegat, és la por. Sóm una raça (m'hi inclòc) que es basa amb la por, por de persones qui ens envolten cada dia, por del poder, tot i que el tinguem, por de la supervivència, por del contacte, del respecte, de sentir-nos inferiors davant d'altres qui, per una cosa o altre, tenen més poder que un mateix. Però jo dic que no fa falta tindre por. Al cap i a la fi, les persones que són més poderoses (tant per que s'ho hagin guanyat com per que ja tinguin l'"status" social que obtenen des del seu naixement) no deixen de ser persones. Potser sí que aquestes tenen la autoritat de "ordenar-nos" coses, però al cap i a la fi, aquestes persones no deixen de fer tot el que fem nosaltres; treballar i guanyar-se el pa per poder cuidar de la família. 

Que es que hem de tallar-nos per que se'n donguin compte de que som inferiors? No! Som tots iguals, per molt que ens trenquem el cap en que aquesta gent no ho sigui, a nosaltres. L'únic que canvia, en aquest aspecte, és la concepció que li volguem donar nosaltres; si volem que siguin objectius, o volem ser nosaltres els objectius de que tinguem l'"status" que creem a partir de la imitació del poder.

No obstant, imitar el poder comporta la al·legoria del judici; i en molts casos, això el que porta és a la pèrdua més alta, la dignitat personal...

Per això, i concloc aquesta entrada, el nostre objectiu, per molta ambició que poguem arribar a tindre, o per molt divertit que sigui el nostre fer de cada dia, ha de ser el de la supervivència. No obstant, ja sabeu que és una opinió; tant podeu adaptar-la a nivell personal com ignorar-la en quan hagueu acabat de llegir-la. Tant a nivell personal com a més gran escala, la supervivència, ara per ara, és un dels més grans objectius; la lluita és la que ens farà que, en un futur, siguem recordats...

La evolució de la felicitat.

És clau. La història d'una relació vinculant entre la humanitat i els seus ideals. La sinergia del moment. L'objectiu, punt de mira; la sensació, el voltant. El desordre mental i ordre material. Qui som, o per què hem estat creats. Objectius?

Faig l'escrit entre notes musicals, doncs és el lloc on les emocions surten, és el meu paradís. Ja ho deia Nietzsche quan escrivia: "Sin música, la vida seria un error". Frase que ha estat adaptada per mil cultures per fer-se referències a uns ideals culturals, ètics i morals. 

Les referencies a tot això només denoten que la felicitat que tenim, ara mateix. La empatia i la energia que tenim dins nostres fa que, no només la felicitat, si no que tots els aspectes de la vida mateixa, siguin un complex sistema de vincles que ens determinen per a qui fem els objectius, per a qui lluitem, qui ens importa, o qui ens interessa de tindre a les nostres vides. Gràcies a això, he pogut veure que, la gent qui realment estarà al costat, és aquella que apareix, quan el temps és negre, quan els temors apareixen, quan no veiem a ningú al costat que digui: "ei, sóc aqui!". 

Són històries que ens fan veure la realitat del fet. Quin és l'objectiu de la vida? Per què hem estat creats? No puc donar una resposta en concret, ja que depèn de la opinió subjacent de cadascú, en clau de que no tothom compartirà les meves opinions o li agradaràn els meus escrits. Jo penso, sincerament, que si la gent pot parlar de nosaltres, en vida, ja és un més que merescut objectiu assolit.

Sobre la felicitat: bé, ja es sap tot el que es diu sobre els topics de la felicitat. Que si "Carpe diem", que si "aprofita el que tens", etc...; Si, si, però tot és lluita, tot és plaer, tot és destrucció en clau que no voler-se rendir i desgastar-se. Cal descansar d'aquestes idees. Per aprofitar el moment, cal estar al 100% i la gent, per norma general, no ho fa això, si no que aprofita que té un 1% de vida dins seu per fer el que pot. Sóc d'aquells qui pensa que si vull fer una cosa bé, haig d'estar bé, en tots els aspectes.

Així que, dins del dia en que augmento un nivell la meva edat, us desitjo que aprofiteu els 364 dies que queden pel següent. A aquells qui em feliciteu, us desitjo els meus més sincers records, i a aquells qui no ho feu, cap problema! També els meus records son per vosaltres.

La fidelitat. Bomba de fum...

Aprofito els moments previs al concert d'avui, per escriure quatre ratlles sobre la fidelitat; un element que, tot i que hi existeixi gent qui el té arrelat i confia amb ell, aferrant-s'hi a l'hora de justificar-se a si mateix, hi han molts que, en afany de pendre decisions, l'ignoren, doncs només son fidels a si mateixos.
Cert és, que és un element el qual s'impregna un esperit, un mode de vida. La fidelitat ha estat un dels motius pels quals la gent ha lluitat, ha defensat i s'ha sacrificat per mantíndre's fidel, a una psique que en mesura, desperta instints com la furia o la ira, quan veiem que estem sols davant la infidelitat, la guerra o la magnificència de, en cas contrari, el plaer de veure un compromís fet realitat, un víncle.
Aixi, doncs, quina és la realitat de la qual fem ús? Com tot en aquesta vida, es la nostra elecció. Son els nostres interessos els que ens fan ser fidels o no amb les persones, ideals, o ideologies que sentim. Cal reflexionar-hi, si...però sentim-ho, no ho fem fals.

Elements de manipulació: somnis i il·lusions perduts en l'oblit

Escoltant la cançó que teniu entre mans, faig la reflexió d'avui, fent ús dels elements destructivistes que, aquestes últimes hores, han passat.

La lògica ens fa portar a entendre que, els éssers humans, necessitem de la manipulació per a poder justificar els mil actes mil que realitzem durant tota la nostra existència: siguin repetits o nous. Dins d'aquests actes, hi tenim els que anomeno actes de manipulació. Què esperem dels altres? Què esperen els altres de mi? Quines espectatives/coneixements/sentiments esperen els altres obtindre de mi, i de la mateixa manera, jo obtindre d'ells?

Lògicament, el que no podem permetre, de cap de les maneres, és oblidar (i això te'n dones compte quan oblides realment qui ets, i et mostres al 200% al servei d'aquelles persones qui tu creus que, en aquell moment, són profitoses per a la persona en si) que un mateix també té el seu espai i les seves coses bàsiques: sentiments, principalment. Curiosament, en la lluita del element "alpha", aquesta retroalimentació personal desapareix, i dona lloc a autoadquirir un descens de l'autoestima (aquell element que, per molt que canvïi, és qui determina, al 90% dels casos, la felicitat/tristesa que un té en cada moment), fins a arribar a punts on es podria definir com "antiautoestima". 

Precisament d'aquesta antiautoestima volia fer un incís: Per què tenim aquest fet? En el meu cas personal, la reflexió (gràcies a una gran amiga que tinc la qual no detallaré per drets LOPD) és la següent pregunta: "Si jo puc donar un 200% en una relació (del tipus que sigui), per què la resta, que de la mateixa categoria que jo (és a dir, éssers humans), no ho fa?" He de ser sincer: aquesta pregunta em tormenta. No puc arribar a entendre la passivitat que té la gent, egocentrisme i interès: altrament dit, manipulació. Òbviament deixo la pregunta a l'aire, a veure si algú és capaç de contestar-me-la...

Tot, en aquesta vida, és manipulació: com diria la dita: "avui per tu, demà per mi,...". Quan a un l'interessa, canviem-ho: "avui per mi, demà per mi, sempre per mi...". Crec que és injust que, les circumstàncies evidencials, juguin un paper seriós, fent que les relacions hagin d'estar subcontrolades per aquestes. Fent que no hi hagi una naturalesa, si no una destrucció manipulatoria. No hi ha lloc per al "lliure albedrí", si no que tot està calculat. Acte-conseqüència-cost. On un veu la coincidència, jo veig l'acte; on veig la conseqüència, jo veig el cost de l'acte....Suposo que és el resum més directe.

Una última cosa abans d'acabar; com els israelites van escriure la bíblia per mantindre als pobles ocupats per poder-los conquistar, els cristians van fer servir la fe per controlar a tots els pobles; els humans fem cortines de fum per establir objectius manipulatius per sobreviure. Cal? Bé, depen (i acabo) de l'interès pel qual tenim....

Els víncles: elements de la necessitat humana supervivent...

Sembla mentida com la negra nit fa que apareixin els fantasmes d'un blog oblidat. Un blog que, degut als recents canvis de la vida mateixa, torna a reneixer, com l'au fènix, per expressar aquells pensaments que tornen a fluïr dins del meu metacosmos, i que, en certa manera, tinc ganes de compartir-ho amb vosaltres; siguin quines siguin les ganes que tingueu de llegir o de reflexionar. Culpable n'és la música (http://www.youtube.com/watch?v=VjJlYOGYlC4&feature=related) qui ajuda a creure en l'expressió com a vehícle per fer-nos notar dins d'aquest planeta.

L'assumpte que em té entremans és un de molt simple, involuntari i directe: "els vincles".

Hi han mil típus de vincles. Mil maneres de considerar les persones, mil maneres mil de tindre en compte que són els altres per un mateix, i viceversa: que ets tu, realment, per aquesta gent. 

Com se sol dir, les paraules se les emporta el vent, els gests són els qui deixen petjada. Òbviament, l'experiència fa que no volguem caure dos cops en la mateixa pedra, i ajuda a mantindre la nostra ment desperta d'elements que, d'altre banda, si no tinguéssim la raó, ens provocarien un caos metafísic cada cop que falléssim. 

És curiós com, hi han frases que sempre quedaràn a la memòria com absolutes tautologies verídiques: exemple n'és aquella que diu: "No importa quan de temps passi, ja que sempre seré al teu costat". I, poden passar anys, i que la frase es perdi en l'oblit del temps, però l'esència de la mateixa fa que hi hagi una esperança cap a un retrobament, normalment executat. Suposo que, podria portar-me a canviar la frase i dir allò d'"un gest fa més que mil vegades mil paraules". 

També hi han elements que fan matindre víncles. Fa temps, vaig llegir un text molt curt, que dins d'ell deia coses com la següent: "Ayudar a la gente puede que esta quiera ser amiga tuya; si es así, podrá acompañarte en tu viaje hasta tu destino, sea cual sea: la muerte, el éxito, el "in memoriam homini", "..."; así que une tus expectativas y compártelas  pues mucha gente te agradecerá que estés a su lado." Totalment cert; no crec que hagi de dir molta cosa: si tu dones, l'altre et correspon amb el que dones i viceversa: això és el que fa que hi hagi estima per l'altre; temes com l'amor o l'amistat, que no deixen de ser jocs de corda on avui dono, però demà dones tu, i viceversa provocant una sensació de relax interna, ja que saps que, en la gran majoria de casos, les persones a qui tu ajudes estaràn al teu costat per que les podràs ajudar en un futur pròxim o llunyà.

Reflexionem...

Són temes d'interés públic mínim, doncs es dona per "sentat" que això ho sap tothom. Jo crec que, de tant en tant, fa falta que es vagin "recordant" aquestes coses: ens recorda que som humans, que podem fallar, podem lluitar per remediar aquests errors, i podem vèncer. 

Cal vèncer? Bé, es lluita per alguna cosa; algú per a qui ens interessa lluitar, per a qui ens interessa que aquest víncle sigui ferm durant el temps que, o ens interessi (sent cruel), o escollim. Ara bé, no vèncer no vol dir el fracàs, ni de bon tros. L'experiència ens ajuda a tirar endavant, i a apendre que, els petits errors de la vinculació humana ens fan necessàriament superiors a tota aquella gent qui ho té "tot mastegat", o es basa amb la ideologia de ser una anomalia arquetòpica. 

Cal apendre que la solitud no és una mort dins del nostre cosmos: pot ser que sigui una oportunitat per tirar endavant allò que busquem. I tindre-ho molt clar: per molt que ens empenyem a pensar-ho i a justificar-ho per activa i/o passiva, no estem sols: mai ho hem estat: "Simplement anem cecs per un món de colors..."

Dreams of a golden victory!

Sembla que al final, els somnis auguritzen una final victoriosa per aquells qui lluiten sense descans en un mon de destrucció i agonia, on el poder el tenen aquells qui realment no s'ho mereixen. No vull ser un jutge, però es que les situacions acaben claudicant: tots acabarem sent jutjats; tots acabarem preguntant el per què de les coses.

Mentrestant, el que si que podem anar fent es seguir els passos que la vida ens ha donat lluitant entre les batalles de la gent, fent-nos lloc dins dels cors de la gent qui ens estima i/o qui volem estimar.

A grans trets, el que busco, escrivint, es d'alguna manera, "desfogar-me". Tinc la necessitat de compartir tot allò que la gent té dins seu, com un rencor, esperant a sortir a la llum. M'agrada, doncs, que les meves realitats, les meves vivències, les meves ganes de mostrar al món qui sóc, també puguin ésser mostrades en un blog, on, tant si per "h o per b", està al descobert per a tot aquell qui vulgui mantíndre una petita estona a compartir els meus pensaments, i les meves opinions.

I posant-nos en matèria, el que m'agradaria destacar avui són vàries coses: en primer lloc, la necessitat de cridar fort en contra de les sentències del suprem, en relació a l'anulació de validesa dels estudis artístics de grau, i llicenciatura. Què ho trobem normal, això? Durant anys, els músics han estat considerats "aquells de la classe baixa, que no saben que fer per tirar endavant"; i quan, per fi es veu que sembla que hi hagi una igualtat dins dels estudis: BUM! Al canto! Amb tot i això, encara no està aprovada pel consell de ministres, però venint del nostre company, el president "Xixixixixi", no crec que hi hagi cap típus de dubte en que anularàn, i betaràn els estudis artístics. A on està el poble, quan se'l necessita? Que es que, el que estem estudiant, no és reconeixible? No se'ns nota?...Bé, són preguntes que sorgeixen...

En segon lloc, després de veure l'escàndol que va provocar-me saber que una institució com l'església catòlica espanyola, rebia mensualment, 13 Milions d'Euros...és un "Què?!?!?!?!". Com pot una institució que ha perdut més de la mitat d'adeptes durant aquest final de segle passat, i inici del vigent, seguir actiu amb tal subvenció? Hem de pagar a gent qui ens dona discursos que no volem entendre? Hem d'aguantar anuncis de, per exemple, uns rosaris electronics? Proposo que dels 13 Milions, me'n donguin 1, per mi (amb el qual podria viure bé), i els altres 12, el vagin repartint per a les famílies! El món (o Espanya, en aquest cas), estaria més equilibrat!

Bé, no hi ha temps per mes, avui...

El món s'està destruïnt, però els nostres actes ens fan ser més resistents als atacs del enemic!

Freezing cotext of a ragefully heart.

Últimament, amb els contextos que se'ns presenten, pensem amb el per què fem les coses; i no només fem, si no també "fan" els demés. Per què hi ha gent que, en l'absurditat dels temps, busca "jugar" amb els sentiments de les persones qui tenen al voltant? Per què, i poso un exemple, una persona s'ha de tirar a la via del tren per que no vol viure, i així provocar una destrucció catastròfica sobre el quecentenars de persones van patir, provocant nervis, i estrés?

Contextos com aquest, són els que m'agradaria criticar avui. La primera pregunta que em sento obligat a fer és: "Cal?". Cal que la gent cridi tant l'atenció, com per provocar un mal "karma" entre els presents? Cal justificar les accions que després podem arrepentir-nos? Opinio que la gent vol ser "déu" en un mon, on ni deu és capaç d'entendre la estupidesa humana, ja que, segons els experts, és "infinita".

Ja ho deia Einstein, "Només hi han dues coses infinites; l'univers i l'estupidesa humana, i de la primera no n'estic segur."

El context gelat que descric al títol d'aquest blog, no és més que el d'un mateix, cada cop que s'intenta mirar al mirall, i veure el per què és d'aquesta manera i no pot ser "excepcional", o "perfecte". Lògicament, i crec que molta gent estarà d'acord amb que, un dels múltiples objectius de la espècie humana es la de volguer ser perfectes. És possible, ser perfecte? És possible, ser ideal? A context d'avui, segons el meu "parer", és impossible. És clar, que no hi ha ningú que pugui ser ideal, tot i que nosaltres mateixos, de per si, sí que tenim ideals d'allò que realment ens agrada, de lo que ens dona plaer, i de lo que ens fa ser aquelles persones qui volem ser, després de veure la escòria (en general) que es veu pel carrer. 

Avui el faig curt...però tenia ganes de dir coses... La vida és un sense sentit, un oblit dins de la reminiscència, un pensament que no té moral; que va per ideals, contextos i ajudes...Lluitarem, per la supervivència d'allò mes fort...

Memories of a fatalist way of life

Fa dies que al tren, mentre feia eterna l'espera fins a arribar als meus destins, sigui casa, o sigui la universitat, escric de tant en tant. Han estat uns dies complicats, més en clau de múltiples coses externes a la meva realitat virtual.

Així doncs, us deixo amb un d'aquests escrits, el més recent...(una mica contundent)

[Passejar pel carrer i trobar-te escòria. No pensar en les teves obligacions, i jutjar cada element que et trobes, que observes, que perceps. Acàs ens hem tornat els jutges del cosmos? Què potser tenim la capacitat de realçar o despreciar tot allò que observem?

Potser així impacta, però realment i sobretot, inconscientment és la descripció de cadascú de vosaltres. Què som, si esclaus del juidici? Un judici elemental com és apreciar (o tractar bé) o despreciar (o destruïr)? Quina és la moralitat que ens mou per justificar els nostres actes? Quina és la moralitat que determina la línia entre allò correcte i allò incorrecte? Allò sublim i allò destructiu? Allò bo i allò dolent?

A la vista, no hi ha cap típus de moraltat que sigui tant poderosa, com per determinar la línia moral entre el bé i el mal. Cert és que hi han elements que poden determinar les directrius entre allò bo i allò dolent, i lo més "normal d'avui dia, és que aquestes directrius les determini un element que engloba qualsevol típus de moralitat/racionalitat individual, anomenada "societat".

És curiós com sempre surten elements de "metacrítica" com la societat, la moralitat, etc. No sé si realment és una font de poder, però demostra que costarà trobar el que és acceptat en el que les directrius que prengui siguin acceptades, per "elements socials" on només importa la seva felicitat i no el record que han de donar "a posteriori".]

Així a simple vista sona molt "escabrós", "obscur", "fatalista", o "negativista", però crec que estarem d'acord en que moltes coses: últimament, les estem veient d'aquesta manera; la societat amb la crisi, o les diferents relacions que anem establint entre els membres en els que ens movem, dialoguem, o, simplement, busquem recolzament moral i/o físic. 

Estic d'acord en que moltes coses les necesitem; tenim la necessitat de sentir-nos realitzats com a persones; i normalment aquesta realització la aconseguim a través del destí. Ens cal buscar i jutjar a tothom, per trobar el nostre destí? O podrem viure sense ell, deixant-nos portar per allò que considerem correcte nosaltres mateixos? (és a dir, farem judicis de moral, per a autojustificar els nostres actes).

La resposta està a l'aire; cert que hi han moltes preguntes però....cal fer-les (crec); cal que ens auto-critiquem, per trobar la resposta del després, del futur, del destí al qual estem lligats....

Objectiu a la vista!

La hermenèutica iconoclàstica dels elements que la societat ens dona, ens fa reflexionar sobre utilitats, o objectius vitals. Reconec haver pensat sempre, que l'objectiu de la humanitat era ser recordats després de que desapareguéssim del mapa. Ara potser penso diferent, tot i que mantinc l'esència. Hi han coses que estan subjugades a passar a l'història. Realment és important que passem a l'història?

En altres circumstàncies, el meu pensament es deriva, pensant que les persones qui realment se't presenten a la teva vida, i formen part dels teus cercles, són les qui et recordaràn com aquell qui vas ser, qui vas fer, o qui vas existir a les seves vides. Últimament, penso que aquesta via és molt lloable. Suposo que els cercles en els que m'estic movent en aquests temps, són perfectes per promòure l'extracció de somriures a la gent qui, per a mi, són especials, i fan que la meva existència sigui un fet real, no "no-existent".

Suposo que m'he tornat "flonjo". Quan em distrec, i aprofito les tecles del meu piano per expressar tot allò que sento, hi veig la força i la passió que tinc internament. Allò que, en aquests moments, vull administrar per a totes aquelles persones a qui pugui estimar.

Ja ho deia Plató, al seu discurs: l'home està encadenat a la caverna, per no sortir a la llum d'allò real, per viure en una obscuritat i solitud eternes. Amb tot i això, l'eternitat no és un element a jutjar, ja que l'home sempre vol sortir, té la seva força de voluntat per intentar trencar aquestes cadenes, i ser lliures, en un univers trencat, però idíl·lic. En aquest cas, diria que l'objectiu del ser humà seria trencar-se les cadenes, ser lliure, i ser feliç, contemplant allò qui realment és real.

Això ens porta a una altra pregunta: què és real? Estem vivint en un univers real, o és un somni dintre dels propis somnis? Potser les veus que sentim al cap són un altre element d'allò que realment estem vivint? És a dir: estem dins d'un altre somni? Sembla cursi però la hipòtesi podria ser vàlida; i no només això, si no que a més a més, podriem justificar certs comportaments, certes accions, a elements que no se'ns pot entendre sense el "element clau". Per exemple: si ens preguntéssim sobre l'objectiu de l'existència, la resposta podria ser: "despertar del somni". Sona molt bé, com a resposta idíl·lica, sobre els elements que encara no entenem de l'existència humana. 

Sembla un re-retorn; potser sempre estarem preguntant-nos quin és el nostre objectiu; tindre molta desendència? Ser recordats per la construcció de....? [...] per livi'n la vida loca? No sé, realment: no hi vull pensar. Si la gent m'acaba recordant, significarà que hauré fet alguna cosa bona per ells, hauré estat un referent, una bona persona, hauré estat un bon soldat, al servei de les persones a qui dono la meva vida i li ofereixo els meus pensaments, els meus sentiments i els meus actes.

Com se sol dir: "Les guerres marxen i tornen, però els meus soldats són eterns..."

Un xic de tot

Quan les coses no surten com haurien de sortir, o quan ens desesperem per que no entenem res de les situacions que vivim, ens passa una mica com que anem perduts pel món, buscant la sol·lució definitiva als problemes, buscant la manera de que els engranatxes de la nostra vida trobin l'equilibri amb el que jutjar i ser jutjats; amb la búsqueda de la veritat, amb el sentit del no-res, amb ....en fi, un llarg etc.

En llargs períodes d'estrés emocional, ens preguntem si tot el que fem està bé; si els cercles en els que ens movem, són els correctes, si la sensació d'autoritat propia és la idònea, per que la gent pugui respectar-nos, així com nosaltres els respectem amb ells. I doncs, per què passen aquestes coses? per que se'ns accelera l'impuls nerviós, fins a arribar a nivells inimaginables, on es prioritza la feina, i els elements socials; i no busquem de parlar amb la gent, de comentar les coses, d'experssar, de compartir, de socialitzar-nos una mica? Sembla bàsic, sí, però es que el que veig quan em passen èpoques així, és la antisocialització en el seu estat més pur. 

Crec que podem trobar mètodes de contra-estrés, amb els que lluitar ens serveix per aportar-nos una recompensa, sigui el termini que sigui: en el meu cas particular, escriure entrades al blog, o tocar...m'ajuden a trencar la rutina. Ser directe, i dir el que penso, són elements bàsics de contra-atac, però també de retro-consciència pròpia, un cop els hem executat.

Aquest 2012, ha començat una mica extrany. Bé, igual que l'anterior. Es buscarà sucumbir al "chaos" o realment renaixerà la flama de la esperança, ajudant a aquells qui ho necessiten realment?...la resposta està a l'aire.

The end of.....

Comença l'espectacle. Tot el món està pendent del rellotge. El teló encara està baixat, es nota una gran espectació entre el públic, que espera impacient que el rellotge marqui l'hora exacte. Hi falta res i menys per que comenci. Fem el compte enrere!

3....

..

2.....

....

1....

...i.....

S'obre el teló del món: 

Chonis, canis, garrulos, pijos, antisistemes, antisocials, anarquistes, marxistes, utòpics,..., fan la seva entrada a escena: el món es una gran festa: celebrem que canviem d'any!

Aquest petit vissage només confirma lo evident. La fauna avui surt de festa per celebrar que comença un any nou. Confirma que qualsevol excusa serveix per crear una macrofesta on tothom (absolutament tothom, independentment de la crisi econòmica o de les situacions familiars) té ganes d'oblidar les penes, bebent com a descosits i ballar fins que el cos digui prou, aguantant tota la nit si fa falta, i fins al matí amb les discoteques matinee. 

Increible, cert? El poder d'una sola nit. Veus la gent gastant-se 15, 25, 30, 50 € només per sortir de festa i passar el que molta gent diu que és "una nit inolvidable". Òbviament, i suposo que us haureu donat compte, estic totalment en contra de que es facin macrofestes en àmbit mundial, només per el fet de que canviem d'any. Si ens atenem a la mitologia maya, aquest cop serà l'últim. D'aqui menys d'un any direm adéu al món; ens podem oblidar de festes, i de carpe diem i de utopies varies. L'únic que es veu, en aquests moments, és la hipocresia, i les ganes de ser uns enmascarats/falsos.

Bé, potser m'estic passant una mica. Òbviament, com se sol dir, no tothom és igual. Hi ha gent que viu les festes en intimitat. Celebrant l'any en intimitat. Sent feliços amb les poques coses que pot donar la vida. És evident que la gent d'avui dia buscarà per tots els mitjans trencar aquesta rutina.

També m'oblido d'uns que realment són els herois d'aquesta nit (i de totes, en general). Els treballadors que avui no fan festa per que tenen que estar atenent a la fauna (en el cas dels porters/cambrers de discoteques). O tenen que estar treballant del que sigui, per tal de poder afrontar noves feines/projectes: felicito a aquests, ja que realment s'ho mereixen.

Quan he començat a escriure aquest post, he pensat de fer tot un recull de coses/agraïments a tota la gent que ha format part de mi, durant aquest 2011. Ho faig en general, ja que necesitaria un post etern per inclòure-us a tots: Gràcies! Gràcies per existir, per co-existir i per estar sempre al costat quan es pot necesitar. Gràcies, per compartir un camí comú; per sobreviure, escoltar-me, fer que hi hagin moments inoblidables, crítics i ambiciosos.

El següent post, ja serà l'any que vé. Així que...suposo que lo que es diu és "Bon any a tots!".

Acte-Conseqüència

L'entrada que aniré a efectuar en aquests moments, té orígen en un problema que fa anys que existeix. Les conseqüències d'aquests actes fan que un es planteji realment, si la vida que li ha tocat és la correcte, o no. Si és adeqüat/adient, pensar en que les coses podrien ser d'una altra manera, i sobretot, si la propia existència és un element que es pot tractar en aquest context, així com la personificació de certs elements que estan fora del nostre abast.

Sempre hem pensat que tots els actes tenen conseqüències, que poden ser morals o costos. (Fins aqui suposo que és lògic.) Els costos, a vegades, són els elements quins retoquen la decisió dels actes que volem efectuar; i normalment, (i espero estar d'acord amb molta gent) aquests elements, ens trastoquen, fan que patim vergonya, i no ajuden a l'hora d'avançar en els passos que la pròpia vida ens dona. Costos que, al final, fan que la humanitat es guïi per unes directrius que són anomenades "necessitats bàsiques".
Sé que probablement, molts dels presents pensaran en els tres elements: menjar, dormir i sexe. Al cap i a la fi, des del principi dels temps, la humanitat ha estat perseguint aquests elements com la llum que hi ha al final del túnel, on molts dels presents, entre els qui m'incloc, estem situats, sense llum que prevalgui. Amb tot i això, com he anat veient mitjançant la meva experiència (curta, però intensa) les persones també busquen tindre en sí elements de felicitat, amor, satisfacció, èxit, etc. Lògicament, comparteixo també aquests elements, com a elements que realment fan que les tres bàsiques estiguin integrades dins d'aquestes; però quan passen problemes, i això suposo que també es lògic, ens mirem més per les tres primeres que no per totes les altres, en clau de desesperació i retroemoció.
Estem d'acord en que m'agradaria tindre-ho tot. Ser feliç, tindre amor, tindre èxit en una vida professional, ...; però no ens oblidem que tot això forma part d'una societat que ha estat creada amb uns valors sinòptics; valors que en la mida del possible, han estat retocats i modificats a partir del pas del temps, i aquest element provoca que els èxits te'ls acabes llaurant, l'amor l'acabes buscant (a vegades de manera desesperada), i la felicitat es un element que esperes que et vingui per que la gent d'avui dia no veu el got mig plè, si no mig buit. Tot això són conseqüències d'elements que ha tractat la societat en clau d'investigació humana i comportaments psicotècnics: fet que provoca la creació de cercles socials, així com elements de caire sectari, on la llei del més fort/del qui té més diners/dels líders qui governen aquesta societat, es busquen la seva autocomplacència. 
A vegades vull pensar que els elements de felicitat i d'amor, i d'altres tonteries que ens hem creat per que tots estem controlats a partir d'un sistema metafuncional, on l'objectiu/conseqüència sigui estar tots enquadrats, acabaràn o 1) venint sols o 2) creant elements de metacognició on aquestes prioritats/objectius seràn erradicats, per a buscar-ne de nous. Igualment, l'extensió del text en qüestió només vol vindre a dir dues coses. En primer lloc, que la societat es la injustícia més gran que es pot considerar en clau humana; i en segon lloc, que mai sabrem quin és el nostre objectiu. Que volem pretendre? tindre fills?, ser feliços? Considero que ara és molt complex i complicat. Necessitem doncs, que la societat dongui un gir. Un gir que permeti a la gent donar-se'n compte de que la metaelementació dels graus iconoclàstics del coneixement social humà no està formada a partir de la justícia o de idees idíl·liques/utòpiques com la felicitat, o l'amor, si no a partir del caos.
Sigui el que sigui...aquest món només l'espera la ruïna.

La mala sort

Començar el dia, i que la nit anterior hi hagin elements que et facin pensar que la mala sort pot arribar a existir, i no només això, si no que arribis a interpretar que et fan "vudú" o "complot" per tal de que els dies vagin transcorrent entrabancant-me cada dos per tres, no te preu. 

Pragmàticament, la mala sort és un element que et surt quan passes èpoques de molta activitat, sigui estressant o no; quan tens fixat mil objectius, del qual només pots complir la meitat, o que elements puntuals que et destrossen una nit, fan que temporalment, aparegui aquest element, que en part, pot ser desconcertant e inquietant. 

Fent reflexió sobre el tema en qüestió, em porto a preguntar-me sobre si es realístic, que la mala sort, com a element de joc temporal, pot portar a un estat psicotècnic on les accions temporals es van "solapant". Tant és així, que la lluita sobre el per que sobreviure en estadis on la "mala sort" apareix ,és molt dura. 

Curiós és que, 1) escrigui un post sobre la mala sort, el dia que estàn fent la "grossa" de nadal. Significant que aquesta mala sort no només va en augment (ja que no m'ha tocat absolutament res), si no que pot ser que en les pròximes hores/dies, faci un pet. 2) Escrigui, en moments de crisi; on la majoria de la gent té problemes per sobreviure a final de mes. 3) El que comentava al post anterior, la crisi exponencialment consumista (més en època de nadal). 

Sigui el que sigui, "vudu's", "complots", "jugarretes", o desajustos en clau de males previsions; la mala sort és un element que esta permanentment apareixent en la societat actual. Una societat cada cop menys comprensible, doncs hi han elements (com el consumisme, o la diferenciació en classes sociocrítiques) que per molt que intentem jutjar, no entendrem mai (com la justícia, o la desigualtat).

Esperem, doncs, que hi hagin coses, que segueixin igual...

[...]

Fa temps que no escric, i això no està bé. Són moments en els que la complexitat del temps es fa evident, i això implica que no hi hagi temps material per a escriure i poder expresar amb vosaltres tot allò que sento, o que veig del món en general.

No es pot dir que últimament no hagi fet coses, entre Messies, estudis, futbols i demés, han estat unes setmanes una mica "complexes". De fet, encara no ha acabat: últimament porto un diari d'onze dies; onze dies que són com una marató, gairebé (igual que la de TV3, però sense recaudar cap caleró!....).

Amb tot i això, ara he trobat el moment que esperava per poder escriure una mica, i poder compartir coses que he vist durant aquestes últimes setmanes.

En clau política, per exemple, ha tornat la dreta eucarística i neo-conservadora/eclesiàstica: ha vingut el sr. Rajoy, a imposar la seva llei de control personal cap a les famílies i estudis obligatoris, en decliment dels pressupostos que a partir d'ara, s'assignaràn a Catalunya....però on nassos anem a parar? Qui estarà disposat/a a pagar per una T-10 quasi 10€? o per un bitllet senzill 2€...? Polítiques consumistes: al atac!! 

En clau social: arriba Nadal...aquella gran bomba de fum necro-consumista que fa que tothom es gasti 200, 300, 500, 1000€ en presents cap als familiars més pròxims. Per què és necro? bueno, sembla que tots anem a la tomba, volent aconseguir tot allò que ens proposem a partir del pressupost que tenim i de les ganes que hi han per "acontentar" els familiars amb qui estem. Opino (i ja que esteu aqui, suposo que voldreu saber la meva opinió):no estic d'acord amb les polítiques consumistes que transporten aquesta època de l'any, així com les "lluites" que la gent fa pels seus objectius. No es que vulgui realçar una tradició religiosa/cristiana sobre el que pragmàticament signifiqui el nadal, simplement realço la opinió de que estic en contra del sistema capitalista, i del consumisme desmesurat. No se suposa que estem en crisi econòmica/pou sense fons, on la majoria de les famílies estan patint per arribar a final de mes?...Siguem conseqüents, per favor!

Musicalment estic tornant a tindre una producció bastant gran, sobretot a nivell coral: com especificava a dalt, hi han hagut molts Messies en molt poc temps, crec que estic fent bé tornant a atacar aquest fet, ja que necessito una activació externa als estudis: tot per un, i un per que tot surti bé.

A més, estic reprenent una vessant compositora que tenia oblidada per l'oblit: m'està agradant. És una altra manera de sentir la música; potser més orgullosa, ja que escoltes ja directament el resultat sense tindre que fer res...però amb tot i això m'agrada.

Bé, fins aqui....espero que tingueu fetge suficient com per digerir tot aquest text d'un servidor.

SD

Dilemes electorals

Era gairebé obligatori que postejés un blog en referència a les eleccions. Cal a dir, que ja he gastat el meu dret a vot, així que no us desvelaré (per que no m'encasilleu) per a qui ha anat....no he votat en blanc, com també havia pensat fer fa dos dies.

La llàstima d'aquestes eleccions, es que son "bipartidistes": votis qui votis, ja se sap que sortirà o un o l'altre....ja sabeu, aquells qui van protagonitzar un debat agònic fa una setmana...Estic totalment en contra....ja que es dona a entendre que hi hagin formacions polítiques amb ganes d'arreglar aquesta crisi i aquest món però sempre han de guanyar els mateixos...el problema d'això....es que ho hem format nosaltres: si fossim més oberts, veuriem com no hi ha aquesta bipartició, si no que pot ser múltiple, d'acord amb les ideologies polítiques que resideixen en la moral de les persones qui votem i triem els candidats que volem que ens representin a aqui, Espanya, Europa i, més globalment, el món.

Tot i que els pronòstics ja saben la sol·lució a aquest problema, la meva convicció és cap a l'esperança (tot i que segons els resultats no serà possible). 

Seré breu i concís. Estem tant malament, que qualsevol canvi que m'esperi serà cap a pitjor (políticament parlant). Està clar que la crisi i el malestar social ho haurem de solucionar nosaltres mateixos, no la política. La política que faci el que vulgui: serà la nostra feina, la que tiri endavant les nostres vides: els polítics només fan una feina: representar-nos amb la feina que nosaltres estem realitzant!

Amb tot i això, animo a que votem, per evitar que els resultats siguin tant negres com es plantejen.

Sobre les injustificacions

Hola,

Com tots podeu saber, hi han certs elements dels quals requereixen justificacions (tal i com es plantejava amb la pregunta "per què?"). Les justificacions ajuden a que les coses puguin sortir més fluïdes, i abstíndre-les, podria provocar una davallada moral, a l'hora d'intentar realitzar tasques amb una certa regularitat i normalitat.

Per què avui escric sobre les injustificacions? bé, n'han passat unes quantes, aquest cop. Causes que provoquen una dicotomia entre allò que és "normal", i allò que no ho és; entre allò que fem bé i allò incorrecte. Tothom ha realitzat injustificacions, algun cop, però les que et sorprenen just quan acabes de fer un viatge, que et porta a un destí comú i sabut i et trobes amb una sorpresa..bé; són bastant inquietants.

No vull dir, de totes totes, que qualsevol típus d'injustificació sigui bona, ni molt menys; lògicament, si el que volem és amagar certes veritats amb certes persones qui no són dignes de conèixer aquesta veritat, és normal, que se'ls injustifiqui. Però de bones a primeres, no es allò "normal/correcte". 

No seré ningú "fàcil" i començaré a respondre sobre "qui" o "com" comet aquests elements. Simplement, considero sorprenent que: 1) amb les tecnologies actuals, no es pugui avisar i 2) (i més important), es donin per sabudes certes coses que podrien estar clares a l'hora de elaborar un pla per a organitzar-se un, envers a tot allò que està controlant. Haig de fer saber (contextualitzant aquesta última frase) que estic elaborant 3 projectes d'interès, la qual, considero que la organització i la disciplina a l'hora de organitzar-se un, la vida, són elements que considero de vital importància (ara per això, no us penseu que sóc un robot!).

Necesitava escriure-ho. Hi han certes coses que, per "h o per b" no m'entraràn al cap. Indignat?, no encara....sí decepcionat...

Sentiments revolucionaris

Bones, 

Avui em sento revolucionari. Sí, pot semblar que vulgui empèndre un acte envers a les polítiques socials. Potser sí....però avui no faré una revolució de tal acte i magnificència. La meva revolució...està entorn a la música, a allò que escoltem, a allò que fem en relació a aquest art, meravellós, del qual, en sóc orgullós de dedicar-m'hi.

Bé, a que em vull referir amb això, avui? La música és un element que ha donat molt de sí, al llarg de l'existència. Des de font del plaer, fins a ser motiu de revolucions, criticada i alabada alhora, la música és un element que ens acompanya en cada moment de la nostra vida. No ens hem parat a pensar que parlant, estem creant música? La nostra expressivitat ens nominalitza com a partidaris de aquest món on tothom, absolutament tothom, hi és inscrit.

Però no parlarem del llenguatge, ja que ens pot ocupar una entrada nova. La música com a moviment revolucionari....què ens pot dir això? Que en pensem de les anomenades "Beliebers", o dels conjunts socials adscrits a un mode de vida, en relació (moltes vegades) amb el seu estil de música? (ex: rap, Hip-hop...etc) No voldré de cap de les maneres que se'm malinterpreti, però penso que és exagerat com es pot portar un estil de vida, només amb la música que un escolta (lògicament, jo faig el mateix...però per exemple, escolto Heavy Metal, i no vaig vestit amb els jerseis dels grups que escolto). És lògic i normal, que cadascú lluiti per la seva vida, pel seu estil, i que en aquell, hi hagi la música.

Igual va passar amb els 60's, 70's, 80's....sigui el pop, el rap, el rock, el punk....com a diferents estils propositius de revolució. 

Ara bé, d'altre banda, opino que s'han perdut costums, i fets que, de més o menys manera, estan adscrits en un mètode de revolució. http://www.youtube.com/watch?v=phgOEZ6YSm4&feature=related En aquest cas, una cançó que sembla que no...(ningú d'avui dia diria que la música clàssica té un caire revolucionari), però opino que sí que el té. Qualsevol cançó pot tindre un instint de revolució, sigui a petita escala (com l'enllaç), o a gran (com el següent) http://grooveshark.com/#/s/Master+Passion+Greed/2r01ri?src=5...És qüestió de buscar, i trobar. Per què? Ja que suposo que tothom se'n està donant compte, aquest món pateix ja, des de fa anys, una sèrie de revoltes que conclueixen amb els fets que succeeixen. El món està canviant....i nosaltres amb ell....(només cal veure, (faig crítica) a les beliebers)

Suposo que, hi han dies de tot, dies per viure al màxim, dies de reflexió, dies en els que t'estimaries més quedar-te al llit, esperant que una espurna de bona sort t'il·lumini per un camí fosc i obscur....tot això, bé...només desitjem una cosa....simple, eficaç, i que diuen que és lo últim que es perd...esperança; per a què? per a salvar-nos, per a ser feliços de nou, sense fer coses fora de lloc però sobretot, per a ser revolucionaris en un món, on la injusticia social, i elements de manipulació ens estàn conduïnt cap a un sense-sentit, no podem perdre les nostres identitats veient com d'altres elements se les apropien per a sí mateixos....però si podem crear. I crear, srs. i sres., pot ser, en l'àmbit musical, ser allò que volem (sense necessitat d'arribar a certs extrems de burla i violència moral com: http://www.youtube.com/watch?v=ODUBRloa0nc)

Fins la pròxima!!