Els víncles: elements de la necessitat humana supervivent...

Sembla mentida com la negra nit fa que apareixin els fantasmes d'un blog oblidat. Un blog que, degut als recents canvis de la vida mateixa, torna a reneixer, com l'au fènix, per expressar aquells pensaments que tornen a fluïr dins del meu metacosmos, i que, en certa manera, tinc ganes de compartir-ho amb vosaltres; siguin quines siguin les ganes que tingueu de llegir o de reflexionar. Culpable n'és la música (http://www.youtube.com/watch?v=VjJlYOGYlC4&feature=related) qui ajuda a creure en l'expressió com a vehícle per fer-nos notar dins d'aquest planeta.

L'assumpte que em té entremans és un de molt simple, involuntari i directe: "els vincles".

Hi han mil típus de vincles. Mil maneres de considerar les persones, mil maneres mil de tindre en compte que són els altres per un mateix, i viceversa: que ets tu, realment, per aquesta gent. 

Com se sol dir, les paraules se les emporta el vent, els gests són els qui deixen petjada. Òbviament, l'experiència fa que no volguem caure dos cops en la mateixa pedra, i ajuda a mantindre la nostra ment desperta d'elements que, d'altre banda, si no tinguéssim la raó, ens provocarien un caos metafísic cada cop que falléssim. 

És curiós com, hi han frases que sempre quedaràn a la memòria com absolutes tautologies verídiques: exemple n'és aquella que diu: "No importa quan de temps passi, ja que sempre seré al teu costat". I, poden passar anys, i que la frase es perdi en l'oblit del temps, però l'esència de la mateixa fa que hi hagi una esperança cap a un retrobament, normalment executat. Suposo que, podria portar-me a canviar la frase i dir allò d'"un gest fa més que mil vegades mil paraules". 

També hi han elements que fan matindre víncles. Fa temps, vaig llegir un text molt curt, que dins d'ell deia coses com la següent: "Ayudar a la gente puede que esta quiera ser amiga tuya; si es así, podrá acompañarte en tu viaje hasta tu destino, sea cual sea: la muerte, el éxito, el "in memoriam homini", "..."; así que une tus expectativas y compártelas  pues mucha gente te agradecerá que estés a su lado." Totalment cert; no crec que hagi de dir molta cosa: si tu dones, l'altre et correspon amb el que dones i viceversa: això és el que fa que hi hagi estima per l'altre; temes com l'amor o l'amistat, que no deixen de ser jocs de corda on avui dono, però demà dones tu, i viceversa provocant una sensació de relax interna, ja que saps que, en la gran majoria de casos, les persones a qui tu ajudes estaràn al teu costat per que les podràs ajudar en un futur pròxim o llunyà.

Reflexionem...

Són temes d'interés públic mínim, doncs es dona per "sentat" que això ho sap tothom. Jo crec que, de tant en tant, fa falta que es vagin "recordant" aquestes coses: ens recorda que som humans, que podem fallar, podem lluitar per remediar aquests errors, i podem vèncer. 

Cal vèncer? Bé, es lluita per alguna cosa; algú per a qui ens interessa lluitar, per a qui ens interessa que aquest víncle sigui ferm durant el temps que, o ens interessi (sent cruel), o escollim. Ara bé, no vèncer no vol dir el fracàs, ni de bon tros. L'experiència ens ajuda a tirar endavant, i a apendre que, els petits errors de la vinculació humana ens fan necessàriament superiors a tota aquella gent qui ho té "tot mastegat", o es basa amb la ideologia de ser una anomalia arquetòpica. 

Cal apendre que la solitud no és una mort dins del nostre cosmos: pot ser que sigui una oportunitat per tirar endavant allò que busquem. I tindre-ho molt clar: per molt que ens empenyem a pensar-ho i a justificar-ho per activa i/o passiva, no estem sols: mai ho hem estat: "Simplement anem cecs per un món de colors..."